TEXTOS en format de CONTE

 

LA VERSIÓ DEL LLOP DE LA CAPUTXETA VERMELLA 

UNITATs Totes
OBJECTIUS  Reflexionar sobre els prejudicis i sobre el jutjar sense saber totes les parts implicades d’una història/fet en concret.
MATERIAL Conte
FONT (AEiG) AEiG Cavall Bernat

El bosque era mi hogar. Yo vivía allí y me gustaba mucho. Siempre trataba de mantenerlo ordenado y limpio. Un día soleado, mientras estaba recogiendo las basuras dejadas por unos turistas sentí unos pasos. Me escondí detrás de un árbol y vi llegar a una niña vestida de una forma muy divertida: toda de rojo y su cabeza cubierta, como si no quisieran que la viesen. Caminaba feliz y comenzó a cortar las flores de nuestro bosque, sin pedir permiso a nadie, quizás ni se le ocurrió que estas flores no le pertenecían. Naturalmente, me puse a investigar. Le pregunté quién era, de dónde venía, a dónde iba, a lo que ella me contestó, cantando y bailando, que iba a casa de su abuelita con una canasta para el almuerzo. Me pareció una persona honesta, pero estaba en mi bosque cortando flores. De repente, sin ningún remordimiento, mató a un mosquito que volaba libremente, pues el bosque también era para él. Así que decidí darle una lección y enseñarle lo serio que es meterse en el bosque sin anunciarse antes y comenzar a maltratar a sus habitantes.

La dejé seguir su camino y corrí a la casa de la abuelita. Cuando llegué me abrió la puerta una simpática viejecita. Le expliqué la situación y ella estuvo de acuerdo en que su nieta merecía una lección. La abuelita aceptó permanecer fuera de la vista Cuando llegó la niña la invité a entrar al dormitorio donde yo estaba acostado vestido con la ropa de la abuelita. La niña llegó sonrojada, y me dijo algo desagradable acerca de mis grandes orejas. He sido insultado antes, así que traté de ser amable y le dije que mis grandes orejas eran para oírla mejor.

Ahora bien, la niña me agradaba y traté de prestarle atención, pero ella hizo otra observación insultante acerca de mis ojos saltones. Comprenderán que empecé a sentirme enojado. La niña mostraba una apariencia tierna y agradable, pero comenzaba a caerme antipática. Sin embargo pensé que debía poner la otra mejilla y le dije que mis ojos me ayudaban a verla mejor. Pero su siguiente insulto sí me encolerizó. Siempre he tenido problemas con mis grandes y feos dientes y esa niña hizo un comentario realmente grosero.

Reconozco que debí haberme controlado, pero salté de la cama y le gruñí, enseñándole toda mi dentadura y gritándole que era así de grande para comérmela mejor. Ahora, piensen Uds: ningún lobo puede comerse a una niña. Todo el mundo lo sabe. Pero esa niña empezó a correr por toda la habitación gritando mientras yo corría detrás suya tratando de calmarla. Como tenía puesta la ropa de la abuelita y me molestaba para correr me la quité, pero fue mucho peor. La niña gritó aun más. De repente la puerta se abrió y apareció un leñador con un hacha enorme y afilada. Yo lo miré y comprendí que corría peligro, así que salté por la ventana y escapé corriendo.

Me gustaría decirles que éste es el final del cuento, pero desgraciadamente no es así. La abuelita jamás contó mi parte de la historia y no pasó mucho tiempo sin que se corriera la voz de que yo era un lobo malo y peligroso. Todo el mundo comenzó a evitarme y a odiarme.

Desconozco que le sucedió a esa niña tan antipática y vestida de forma tan rara, pero si les puedo decir que yo nunca pude contar mi versión. Ahora ya la conocen…

 

EL FUSTER (sobre la pau del conflicte i la bona relació)

No fa pas gaire temps, dos germans que vivien en granges contigües van tenir un greu problema. Aquest fou el primer problema greu que van patir després de quaranta anys de cultivar junts, frec a frec, compartint maquinària i bescanviant-se collites i béns de manera continuada. Aquella llarga i enriquidora col·laboració va acabar de cop.

Tot va començar amb un petit malentès que va anar creixent i creixent, fins a convertir-se en una gran desavinença mútua esclatat en un intercanvi de paraules amargues seguida de setmanes de silenci.

Un dia, de matinada, algú va trucar a la porta d’en Lluís. En obrir la porta, hi havia un home carregat amb un cabàs ple d’eines de fuster. “Estic buscant feina per uns dies”, va dir l’estrany, “tal vegada vostè necessiti que li faci algunes petites reparacions en la seva granja. Podria servir-li d’ajuda”.

“Sí”, va dir el més gran dels germans, “Tinc una feina per vostè. Veu aquella granja que hi ha a l’altra banda del rierol? Allà hi viu el meu veí, bé, de fet és el meu germà petit. Fa unes setmanes hi havia un magnífic prat entre nosaltres i se li va acudir d’agafar l’excavadora i desviar el riu per tal que passés entre nosaltres. Bé, ell va poder fer això per empipar-me, però jo li faré ara una de millor. Veu vostè aquella pila de fustes i troncs al costat del graner? Vull que em faci una tanca, una tanca de dos metres d’alçada. No vull veure’l mai més!”.

El fuster li va dir: “Crec que comprenc la situació. Digui’m on són els claus i la pala per cavar els forats pels troncs, i li faré una feina que li deixarà bocabadat”.

El germà gran ajudà al fuster a preparar tots els materials i deixà la granja la resta del dia per anar al poble a comprar queviures. El fuster va treballar molt dur durant tot el dia mesurant, tallant, cavant i clavant. Al capvespre, quan el granger va tornar, el fuster justament havia acabat la seva feina.

El granger va quedar amb uns ulls completament oberts. No s’ho podia creure. La tanca de dos metres que havia encarregada de fer, no hi era! En el seu lloc, hi havia un pont. Sí, un pont que unia les dues granges per sobre del rierol. Era una autèntica obra d’art, amb passamans i tot!

En aquell moment, el veí, el seu germà petit, va arribar de la seva granja i abraçant-se al seu germà li va dir:

“Ets una gran persona. Mira que construir aquest bonic pont després del que jo t’he fet i dit!”.

Estaven reconciliant-se encara els dos germans quan van veure que el fuster recollia les seves eines. «No, espera!”, li va dir el germà gran.  “Queda’t uns quants dies. Tinc molts projectes per a tu”. “M’agradaria”, va dir el fuster, “però m’esperen molts ponts per construir”.

Font: comissariat general

 

L’ESPERANÇA D’UN SOMNI (sobre l’esforç en superar els somnis/reptes)

Un petit cuc caminava un dia en direcció al sol. Molt a prop del camí es va trobar un mosquit.

Cap a on vas?, li va demanar. Sense deixar de caminar, l’oruga va respondre: Ahir vaig tenir un somni, vaig somiar que des del cim de la muntanya jo mirava tota la vall. Em va agradar el que vaig veure en el meu somni i he decidit realitzar-lo.

Sorprès el mosquit va dir mentre el seu amic s’allunyava: deus estar boig!!! Com podràs arribar fins aquell indret?? Tu, una simple oruga!! Una pedra serà una muntanya, un petit bassal un mar i qualsevol tronc una barrera infranquejable.. Però el cuc ja es trobava lluny i no el va escoltar. Els seus diminuts peus no van deixar de moure’s. De cop es va escoltar la veu d’un escarabat: Cap a on vas tant decidit?? El cuc suant li va dir: vaig tenir un somni i desitjo fer-lo realitat, pujaré a aquesta muntanya i des d’allà contemplaré tot el nostre món.

L’escarabat no va poder aguantar-se el riure, se li escapà una rialla i li va dir: Ni jo, amb aquestes potes tant grans, intentaria una empresa tant ambiciosa. Ell es quedà al terra rient mentre el cuc continuava el seu camí, havent avançat uns quants centímetres. De la mateixa manera, l’aranya, el talp, la granota i la flor l’aconsellaren que desistís. No ho aconseguiràs mai!!! Li van dir, però dins seu hi havia un impuls que l’obligava a seguir.

Ja esgotat, sense forces i a punt de morir, va decidir parar, descansar i construir amb les darreres forces un lloc on fer nit. Estaré millor, va ser la última cosa que va dir, i llavors morí.

Tots els animals de la vall van anar a mirar les seves restes. Allí es trobava l’animal més boig del poble. Havia construït un monument a la insensatesa. Allí es trobava el refugi de qui va morir per voler realitzar un somni irrealitzable.

Un matí quan el sol brillava de manera especial, tots els animals es van reunir al voltat del que s’havia convertit en una advertència pels atrevits.

De cop quedaren garratibats. Aquella closca dura començà a trencar-se i amb sorpresa veieren uns ulls i una antena que no podia ser un altre que la de l’oruga que creien morta. Poc a poc, com per donar-los temps per  refer-se de l’impacte, anaren sortint les meravelloses ales de tots colors d’aquell impressionant ésser: una papallona.

No hi havia res a dir, tots sabien què faria: marxaria volant fins al cim de la muntanya i realitzaria  un somni, el somni pel qual havia viscut, pel qual havia mort i pel qual havia de tornar a viure.

Tots   s’havien equivocat.

Font: comissariat general

El gra de cafè

(sobre la felicitat i el positivisme)

Una filla es queixava al seu pare de la vida i de com les coses li resultaven tan difícils. Es trobava atabalada pels problemes, no sabia què fer per tirar endavant i creia que es donaria per vençuda. Estava cansada de lluitar. Semblava que quan solucionava un problema, n’apareixia un altre de nou.

El seu pare, un xef de cuina, la va dur al seu lloc de treball. Allà va omplir tres olles amb aigua i les va posar sobre el foc. Aviat l’aigua de les tres olles estava bullint. En una hi va tirar pastanagues, a l’altra ous i a l’última hi va posar grans de cafè. Les va deixar bullir.

El pare no deia res; la filla esperava amb impaciència demanant-se què devia estar fent el seu pare. Al cap de vint minuts el pare va tancar el foc i va treure les pastanagues, els ous i una tassa de cafè.

Mirant a la seva filla, li va dir:

–       Digues, Laura, ¿què veus aquí?

–       Veig pastanagues, ous i cafè

–       Toca les pastanagues, ¿com estan?

–       Estan toves

–       Ara agafa un ou, trenca’l. Com és?

–       És un ou dur

–       Ara tasta el cafè. T’agrada?

–       Mmmm, sí, ha quedat boníssim

La noia va demanar:

–       Què em vols dir amb això, pare?

–    Et vull dir que tant les pastanagues, com els ous, com els grans de cafè s’han hagut d’enfrontar al mateix problema: aigua bullint. Però cadascun hi ha reaccionat d’una manera diferent. La pastanaga va arribar a l’aigua forta, dura; però després de passar per la prova s’ha tornat dèbil, fàcil de desfer.

L’ou al principi era fràgil, la closca fina protegia un interior líquid; però després de passar per l’aigua bullint l’interior es va tornar dur.

–  I el cafè?

–  Els grans de cafè són una cosa única: després de passar per l’aigua bullint ells no han canviat, però han transformat l’aigua. Quina d’aquestes tres coses ets tu?

–  Què vols dir?

–  Quan els problemes truquen a la porta, ¿com reacciones? ¿Ets una pastanaga que sembla forta, però que quan la mala sort o la pena et toquen, et tornes dèbil i perds la teva fortalesa?

¿O ets un ou, que comença amb el cor tendre, però que després d’una mort, una separació, o un desengany, et tornes dura i rígida? ¿Sembles igual per fora, però per dins ets aspra i amargada, amb un esperit i un cor endurit?

¿O bé ets com el cafè? El cafè canvia a l’aigua bullint, l’element que li feia mal. Quant més calenta estigui l’aigua, millor sabor prendrà el cafè. Tant de bo puguis ser així, i reaccionar als problemes de manera positiva, sense deixar-te vèncer, fent canviar les coses al teu voltant perquè siguin millors.

La felicitat no dura anys, ni mesos, ni setmanes, ni tan sols dies. La felicitat es composa de petits moments.

 

La sopa de pedres

(sobre pobresa i solidaritat)

Una vegada, fa molt temps, hi havia un país en guerra, una guerra molt, molt gran, una d’aquelles guerres interiors. Aquesta guerra, com totes les guerres, havia portat problemes, rancúnies, enveges, moltes morts, molta sang… i, com en totes les guerres, faltava pa, la gent passava gana, no es collia el blat, no es feia la farina i la gent es moria de gana.

Un bon dia, just quan aquest país havia acabat la guerra i havia quedat totalment destruït, un soldat brut, esparracat i polsós va arribar a un poble. El pobre soldat semblava talment un sac d’ossos, una pelleringa Mort de fam va trucar a una porta:

-Mestressa?! No tindreu pas un mos de pa per aquest soldat que ve mort de fam de la guerra?

La mestressa se’l va mirar de fit a fit i li va respondre:

-Què estàs tocat del bolet? Però que t’has begut l’enteniment? No ho saps que no hi ha pa?! Però com t’atreveixes, mal llamp t’arremangui!!!!

I a cops i a coces i a empentes el va treure fora de la casa. I el soldat va provar fortuna a una altra porta:

-Mestressa?! No tindreu pas un tros de pa per aquest soldat que ve mort de fam de la guerra?

La mestressa se’l va mirar de fit a fit i li va respondre:

-Què estàs tocat del bolet? Però que t’has begut l’enteniment? No ho saps que no hi ha pa?! Però com t’atreveixes, mal llamp t’arremangui!!!!

I també, a cops i a coses i a empentes el va treure fora de la casa. Però el soldat encara ho va provar en una casa, en dues, en tres en quatre i en cinc i en totes les portes va rebre sempre la mateixa resposta. Però el soldat encara no s’havia donat per vençut i va travessar el poble fins que va arribar a un safareig on hi havia unes noies rentant la roba, i els hi va dir:

-Ep Mosses!! No heu provat pas mai una sopa de pedres que jo faig?

Les mosses van riure…

– Una sopa de pedres?! Però tu estàs boig!- I se’n van riure a cor que vols cor que desitges.

Però uns nens i unes nenes que estaven espiant van córrer capa allà i li van dir al soldat: -Soldat, que et podem ajudar?- El soldat va fer un gran somriure i els hi va dir: -Oi tant! Mireu, necessito que em porteu una perola grossa, aigua, un grapat de pedres i uns quants branquillons per a fer foc…En un tres i no res tota la mainada, els nens i les nenes van anar a buscar les coses… li van portar la perola, l’aigua, un grapat de pedres i van fer foc. Hi van posar la perola, hi van tirar l’aigua i aquesta es va començar a escalfar. Al cap d’una estona, quan l’aigua començava a bullir, el soldat va triar les pedres més grosses, i les va tirar dins l’olla. Al cap de poc el soldat va posar els dits a dins l’olla i va provar la sopa -Ummmmmm! Que bona! Però jo diria, jo diria que li falta una punteta de sal!- En aquell moment una nena que hi havia allà va dir:- Però si jo tinc sal a casa meva!- I es va posar córrer cap a casa seva, va pujar les escales corrents, a corre cuita, va arribar a l’armari i d’amagatotis de la seva mare va agafar la sal i la va portar al soldat. Al cap d’una estoneta el soldat va tornar a provar la sopa i…- Ummmmm, que bona! Però jo diria que falta una punteta de tomàquet- I un altre nen va dir: -Però si jo tinc tomàquet a casa meva!!!! I va pujar les escales a corre cuita, i de l’armari de la seva mare va agafar un tomàquet i li va portar al soldat, que el va tirar dins l’olla. I així van continuar una llarga estona, els nens no van parar de portar coses; ceba, pastanagues, enciam, patates i arròs, fins i tot, una nena va portar una cuixa de pollastre. I quan l’olla va estar ben plena, van remenar i remenar i van deixar l’olla bullir i  bullir, i al final el soldat ho va provar i va dir: -Ummmm! És la millor sopa de pedres que he fet mai en tota la meva vida!!!! Vinga nens i nenes, mainada! Aneu a buscar a tota la gent del poble, que ja n’hi ha prou de mesquineses, ja n’hi ha prou de gent del puny estret! Que portin plats, que portin culleres, que portin tassons…. que avui hi haurà sopa per tothom!!!!!- I aquell dia tota la gent del poble va poder menjar i no passar gana.

Les dues pedres

(sobre problemes i solucions)

Fa molts anys, un botiguer de Londres va tenir la desgràcia d’acumular un deute enorme, que no podia pagar. Al prestador, que era vell i lleig, li agradava la bonica i jove filla del botiguer, de manera que li va proposar un tracte: cancel·laria el deute a canvia de poder-se casar amb la noia.

Tant el botiguer com la filla es van sentir horroritzats davant d’aquesta proposició, però sabien que no tenien altra remei que acceptar-la. Aleshores el prestador va suggerir de deixar en mans de la sort la decisió. Va dir que posaria una pedra negra i una de blanca en un sac buit, i que després la noia havia d’agafar una de les pedres. Si treia la pedra negra, es casaria amb ell i el deute del pare quedaria cancel·lat. Si treia la blanca, es podia quedar amb el seu pare i també les hi perdonarien el deute. Però si es negava a agafar cap de les pedres, el seu pare aniria a la presó, i ella es quedaria sola, sense sostre i passant gana.

El botiguer va acceptar a contracor. Els tres passejaven per un jardí amb el terra tot ple de pedretes. Mentre parlaven, el prestador es va ajupir per recollir les dues pedres, però la noia, amb la vista afuada per la por, es va adonar de què l’home havia agafat, i ficat a dintre el sac, dues pedres negres!!! de seguida, el vall va demanar a la noia que tragués una de les pedres, la que decidiria el seu destí i el del seu pare.

la noia va ficar la mà dins la bossa i va treure una pedra. Sense arribar-la a mirar, la va deixar caure al terra, on es va perdre entre totes les altres.

– Que maldestre que sóc!- va dir- però no hi fa res, perquè si mireu dins la bossa sabreu quina pedra he agafat pel color de la que queda.

Com que la pedra que quedava dins el sac era la negra, es va suposar que ella havia agafat la blanca, i el prestador no es va atrevir a admetre la seva trampa. Així la filla es va quedar a viure amb el seu pare, i el deute va ser perdonat.

No et donis per vençut davant d’un problema, perquè tots els problemes tenen una solució; només cal buscar-la. Fes servir la imaginació.

 

Tancar la porta

(sobre els vicis de dins de casa i la vida de jugar el carrer)

Avui estava fart de tot, he agafat i he tancat la porta de casa amb pany i clau.

He cridat ben fort perquè em sentís tothom:

Que ningú no em molesti,

estic molt bé a casa meva,

amb totes les comoditats,

amb tots els plaers.

Tinc el necessari per viure,

no em manca res.

M’he passat tot el dia davant la tele.

Després he engegat el tocadiscos.

Quan ja no sabia què fer, he agafat la ràdio.

Però al cap del dia les coses se’m feien pesades;

les revistes, els diaris, la tele, la ràdio, el tocadiscos,

res de res… tot m’avorria.

Em vaig posar a pensar,

què devia fer la gent del carrer?

Ja no podia més, vaig obrir la porta,

vaig baixar les escales corrent.

Els meus ulls no paraven de veure, eren homes, dones, nens, nenes…

Les comoditats de casa meva no eren res, res, res… al costat de la gent que estimo…

Mercè Castaño 1979. Edward de Bono

El bosc de rocallaura

El bosc de Rocallaura

Font: Monogràfic de contes de MEG

 

El corazón más hermoso

El corazón mas hermoso

Font: Monogràfic de contes de MEG

 

El molinet màgic

i havia una vegada, fa moltíssims anys, dos germans que eren pescadors. Shiro, el més gran, tenia vaixells grans, xarxes noves i una bonica casa. Jun, el petit, era pobre; les seves xarxes eren velles i, per més que treballava, no aconseguia prou per menjar.

Un matí Jun va sortir a pescar amb la seva petita barca.

Després de tot un dia de feina, no va poder pescar ni un sol peix, per això va anar a casa del seu germà i li va dir:

– Shiro, he treballat tot el dia, però no he pescat ni un sol peix. Deixa’m una mica d’arròs perquè puguem menjar la meva dona i jo.

El seu germà li va tancar la porta als nassos i li va cridar:

– Deixeu-me en Pau! Així aprendràs a cuidar de la teva família ….

El pobre Jun tornava molt trist a casa seva. De sobte, en un revol del camí, va trobar un ancià amb una gran barba blanca.

L’ancià li va dir amb veu molt dolça:

– Jun, ets un bon home i per això he vingut a ajudar-te. Els nans posseeixen un molinet màgic, ves a buscar-los i porta’ls aquest pot de melmelada de cireres. Com que els encanta, t’ho canviaran per el molinet màgic.

– I per a què serveix aquest molinet? – va preguntar Jun.

– Si gires la maneta a la dreta i demanes un desig, et serà concedit. Quan vulguis que el molinet s’aturi, has de dir: “Gràcies molinet, ja en tinc prou”. Després has de girar la maneta cap a l’esquerra. Però mai diguis a ningú per a què serveix ni com funciona el molinet.

El jove pescador va donar les gracies a l’ancià i es va dirigir a les terres dels nans. Quan en Jun va arribar-hi tot va succeir com li havia dit l’ancià.

El rei dels nans va cridar en Jun i li va dir:

-Què vols a canvi del pot de melmelada?

– El molinet – va dir Jun.

Després d’algunes discussions, Jun va aconseguir fer-se amb el molinet màgic. A partir d’aquell moment va canviar la vida de Jun.

Primer li va demanar al molinet que li moles una casa nova; més tard, una barca nova, i xarxes, i menjar, i diners …

I quan ja tenia suficient de cada cosa que demanava, girava la maneta cap a l’esquerra i deia :

– Gràcies molinet, ja tinc suficient.

El jove pescador es va fer molt ric i, com que tenia bon cor, repartia aquelles riqueses entre tots els seus veïns.

Quan Shiro va assabentar-se de la riquesa del seu germà, es va posar vermell d’enveja i va córrer a visitar-lo:

– Estimat germà Jun, Com has aconseguit tantes riqueses?

Jun recordava el que li havia dit l’ancià; per això, no l va dir res.

Des d’aquell dia el malvat Shiro va començar a espiar el seu germà per a descobrir el seu secret.

Una nit espiava per una finestra quan va veure que Jun agafava el molinet i deia:

– Molinet, mol una mica de diners. Vull repartir-los amb els pescadors que han perdut les seves barques a la tempesta.

El malvat Shiro es va amagar per a no ser descobert, va esperar a que el seu germà sortís de casa, va entrar i va robar el molinet.

Després va recollir algunes coses i va embarcar cap a terres llunyanes, pensant gaudir allà la seva fortuna.

Van passar molts dies de travessa, van patir tempestes i es va perdre part de l’equipatge i tota la sal. Un dia, Shiro va notar que el menjar estava dolç i, per això, se’n va anar a la seva cabina, va girar la maneta a la dreta i va dir:

– Molinet, mol una mica de sal.

El molinet va començar a moldre sal. Quan ja en va tenir prou, Shiro va exclamar:

-Deixa de moldre, ja tinc prou sal.

Però el molinet seguia molent. Shiro no sabia que havia de girar cap a l’esquerra perquè s’aturés el molinet.

– Deixa ja de moldre sal, maleït molinet!- cridava Shiro.

Però el molinet molia i molia. Primer, es va omplir de sal el cabina; Després, la coberta. Per últim, el vaixell no va poder suportar el pes i es va enfonsar. I com que ningú ha girat la maneta cap a l’esquerra, el molinet segueix encara molent sal en el fons del mar.

I per això, diuen, l’aigua del mar té gust de sal.

 

 Jack i la mongetera màgica

ack vivia amb la seva mare, que era vídua, en una cabana al bosc. Com que amb el temps va anar empitjorant la situació familiar, la mare va resoldre enviar a Jack a la ciutat, per a que allà intentés vendre l’única vaca que tenien. El nen va posar-se en camí, portant lligada amb una corda la vaca, però a mig camí es va trobar un home que duia un sac ple de mongetes.

– Són meravelloses, màgiques – va explicar-li – Si t’agraden, te les donaré a canvi de la vaca.

I Jack va acceptar. Va tornar molt content a casa, però sa mare, disgustada al veure el que havia fet el seu fill, va agafar les mongetes, les va llençar al carrer, i va començara plorar.

Quan l’endemà Jack es va despertar, va tenir una gran sorpresa al veure que les mongetes havien crescut tant durant la nit, que les branques es perdien de vista. Es va començar a enfilar per la planta, amunt, amunt, fins que va arribar a un país desconegut per sobre dels núvols.

Va veure un castell, s’hi va apropar i hi va entrar. Allà hi va veure un gegant malvat, al que li agradava menjar nens, que tenia una gallina que posava un ou d’or cada dia. Al veure això, el nen va esperar que el gegant s’adormís, i prenent la gallina, va escapar amb ella. Va arribar on era la mongetera i, baixant baixant, va arribar fins a terra i va tornar amb aquesta gallina a la cabana.

La mare, al veure aquesta gallina sorprenent se’n va alegrar molt i a partir d’aquell moment van començar a vendre els ous d’or que la gallina posava cada dia. I així van viure força bé, durant molt de temps, fins que la gallina va morir de vella. En aquest moment va decidir Jack tornar a pujar per la mongetera altre cop, i dirigir-se al castell del gegant. Es va amagar darrera una cortina i va poder veure com l’amo del castell, aquell gegant al que li agradava menjar nens, anava comptant monedes d’or que treia d’una bossa de cuir.

Jack va tornar a esperar a que el gegant s’adormís i, agafant el sac d’or, va començar a córrer cap a la mongetera gegant per tornar a baixar a la cabana. Així mare i fill van tenir diners per viure molt de temps.

Però va arribar un dia en que la bossa de cuir plena de diners va quedar completament buida. Llavors Jack va decidir enfilar-se altre cop per les branques de la mongetera fins arribar al cim. Va dirigir-se altre cop al castell del gegant al que agradava menjar nens i, un cop allà, va veure com el gegant feia anar una caixeta que, cada vegada que aixecava la tapa, deixava caure una moneda d’or.

Quan el gegant va sortir de l’habitació de la caixeta, Jack va aprofitar per agafar-la i guardar-se-la. Però des del seu amagatall Jack va veure que el gegant s’ajeia en un sofà mentre, un arpa, tocava tota sola sense que cap músic la fes anar. Tocava una música delicada que, mentre el gegant l’anava escoltant, s’anava caient adormit.

Amb prou feines s’havia adormit el gegant, Jack va agafar l’arpa i va començar a córrer. Però l’arpa estava encantada i, a l’agafar-la Jack, va començar a cridar:

– Amo! Senyor meu! Desperti! Que m’estan robant!

El gegant es va despertar d’un bon ensurt i va sentir com, ja des de fora el castell, uns crits repetien:

– Amo! Que m’estan robant!

Veient el que succeïa, el gegant va sortir a perseguir a Jack. I el gegant començava a cridar:

– Així eres tu el lladregot! Vine aquí que et menjaré! Torna’m l’arpa i tot el que m’has robat!

Jack sentia les passes i les amenaces del gegant cada cop més aprop seu, i al veure la mongetera, va començar a baixar per ella, sentint-se salvat. S’afanava molt, però va veure que el gegant havia decidit baixar darrera seu.

Al arribar a terra, Jack va començar a cridar a la seva mare:

– Mare! Mare! Porta’m la destral! – I quan la mare, va veure que darrera de Jack venia un gegant horrible, prou que va córrer per dur-li la destral. Jack va tallar la mongetera, que va caure amb el gegant encara ben amunt, i així es van estimbar mongetera i gegant a terra.

Des d’aleshores, Jack i la seva mare viuen feliços amb la moneda d’or que, la caixeta, els donava cada cop que era oberta.

  

La gallina dels ous d’or

Hi havia una vegada un granjer que tenia una gallina molt especial. En comptes de posar ous normals, amb la seva clara i el seu rovell, posava ous d’or pur.

I cada matí anava el granjer a veure si la seva gallina predilecta havia posat un ou d’or, i cada matí l’hi trobava allà.

El granjer, llavors, tornava a casa i es disposava a sortir per vendre l’ou d’or. I a les nits, se les passava sense dormir comptat la fortuna que poc a poc, li anva donant la gallina. I en una d’aquelles nits es va preguntar com s’ho deuria fer la gallina per pondre ous d’or.

I després de descartar moltes idees, va quedar convençut que la gallina tenia dintre seu, potser, una màquina que li permetia fer els ous d’or. I pensant aixó, va començar a rumiar que, si li extreia la màquina, ell podria fer ous a la seva conveniència i fer-se encara més ric i milionari, i de forma més ràpida!

Aquesta idea el va anar absorvint. Cada dia era més cobejós i volia més ous, més or. Es va anar obsessionant, fins que, un dia, va anar al galliner disposat a recuperar la màquina que feia ous d’or que tenia la gallina dintre seu.

I sense cap mena de remordiment, cec de la cobdicia, va matar a la gallina dels ous d’or. Va còrrer cap a casa veient els suntuosos palaus en els que viuria, i la va desplumar. I en obrir-la, quina va ser la seva sorpresa al comprovar que la gallina dels ous d’or no tenia cap màquina, si no que era exactament com qualsevol altra gallina.

Com feia els ous d’or? aixó encara és un misteri, però el cert és que per culpa de la seva cobdicia es va quedar sense la gallina dels ous d’or.

  

El cargol i l’herba de poniol

Una vegada hi havia un cargol que era com tots els cargols. Tenia dues banyes, una closca i caminava molt a poc a poc. La cosa que li feia més il·lusió era conèixer el Sol. Per això, un dia, el cargol es va posar a caminar cap al Sol.

-Si camino i camino cap al Sol, arribaré fins allà on viu i li podré dir hola.

El cargol va caminar i caminar cap allà on viu el Sol, però mai no hi arribava, perquè el Sol viu molt lluny. Ara bé, es va cansar molt. I cosa encara pitjor: va agafar mal de panxa.

Quin mal de panxa que tenia el pobre cargol! No sabia què fer perquè li passés. Fins que va tenir una idea. “Ja sé què faré”, va pensar el cargol. “Buscaré una herba de poliol, l’arrencaré i me’n faré unes sopes. Em prendré les sopes i el mal de panxa em passarà”.

I ben content, el cargol va buscar i buscar, fins que va trobar una herba de poliol.

L’herba de poliol era alta i feia molt de goig. El cargol es va posar a estirar-la. Però vet aquí que l’herba era tan forta que, per molt que estirava, no aconseguia arrencar-la.

Per allà passava una granota, verda com un enciam, fent “rac, rac”. Només de veure el cargol que estirava, li va preguntar:

-Què fas?

I el cargol va respondre cantant:

Vull arrencar aquesta herbeta, aquesta herbeta

Vull arrencar aquesta herbeta de poliol

-Que he agafat mal de ventre anant a conèixer el Sol.

I la granota, com que va veure que tot sol el cargol no se’n sortia, el va voler ajudar. Es va agafar ben fort a la closca del cargol i va estirar amb ell. Però per molt que el cargol i la granota estiraven, no aconseguien arrencar l’herba de poliol.

Al cap d’una estona va passar per allà un conill, amb les orelles llargues i cara d’espavilat. Quan va veure el cargol i la granota, els va preguntar:

-Què feu?

I la granota va respondre cantant:

Ajudem el cargol a arrencar l’herba, a arrencar l’herba

Ajudem el cargol a arrencar l’herba de poliol.

-Que ha agafat mal de ventre anant a conèixer el Sol.

I el conill, quan es va adonar que el cargol i la granota necessitaven un cop de mà, va decidir ajudar-los a arrencar l’herba de poliol. El conill es va agafar ben fort a la granota i es va posar a estirar. Però per molt que el cargol, la granota i el conill estiraven, l’herba de poliol no es deixava arrencar.

Més tard, va passar per allà un gat. Era un gat negre que tenia una cua tan llarga, que la portava ben enroscada perquè no li toqués a terra. Quan el gat va veure el cargol, la granota i el conill, els va preguntar:

-Què feu?

I el conill va respondre cantant:

Ajudem el cargol a arrencar l’herba, a arrencar l’herba

Ajudem el cargol a arrencar l’herba de poliol.

-Que ha agafat mal de ventre anant a conèixer el Sol.

I com que el gat va veure que el cargol, la granota i el conill no se’n sortien, els va voler ajudar a arrencar l’herba de poliol. Per això es va agafar ben fort al llom del conill i es va posar a estirar. Però per molt que el cargol, la granota, el conill i el gat estiraven, no hi havia manera d’arrencar l’herba de poliol.

Al cap d’una estona, va arribar un gos. Era un gos amb quatre potes, dues orelles i una cua, com tots els gossos. I amb cara de ser molt bon jan. Quan va veure tota aquella filera d’animals estirant, els va preguntar:

-Què feu?

I el gat va respondre cantant:

Ajudem el cargol a arrencar l’herba, a arrencar l’herba

Ajudem el cargol a arrencar l’herba de poliol.

-Que ha agafat mal de ventre anant a conèixer el Sol.

I és clar, el gos, tal com havien fet els altres animals, els va voler ajudar. Per això es va agafar ben fort a la cua del gat i es va posar a estirar.

I estira que estiraràs, ves per on que el cargol, la granota, el conill, el gat i el gos no van aconseguir arrencar l’herba de poliol. Tot i que no van aconseguir arrencar-la, van estirar tan fort que van veure caure de cul a terra. Patapam! I van quedar en silenci absolut.

Fins que al cargol se li va escapar el riure.

-Ha, ha, ha -reia el cargol-. Quina patacada! Ha, ha, ha!

I és clar, el cargol va encomanar el riure a la granota. I la granota el va encomanar al conill. El conill va encomanar el riure al gat, i el gat al gos. I van acabar tots plegats petant-se de riure.

I és clar, quan ja feia una bona estona que reien, el cargol va dir:

-De tant riure, sabeu què ha passat? Que ja m’ha passat el mal de panxa!

I vet aquí un cargol, una granota, un conill, un gat i un gos…, que aquest conte ja s’ha fos.

Guió: Eulàlia Carrillo

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *