Textos sobre escoltisme

 

 

Tres consells per a un cap escolta (Àngel Castiñeira)

Tres consells per a un cap escolta (Àngel Castiñeira)

Font: Diari ARA.

Unitats: per a caps

 

“Sóc de cau… i què?”

“Ens diuen xirucaires. Kumbes. Els despistats ens diuen boy scouts. Alguns no entenen que ens agradi dormir al bosc. Altres es sorprenen que els caps s’hi dediquin sense cobrar. I el millor de tot és que ens és igual el que es pensi…

…Ens agrada penjar a la motxilla la paella i la cantimplora que mai tanca bé. Ens agrada posar-nos a caminar amb les lleganyes enganxades sense saber a quina hora dinarem. Ens agraden aquelles xiruques marrons que no són gore-tex ni gore-res i que es mullen molt aviat. Ens agrada repetir mil vegades aquella anècdota que només fa gràcia als implicats.

El millor és que amb dos gomets a les galtes et disfresses. El millor és que unes manetes de sis anys facin les croquetes del sopar. El millor és quan amagues els llagrimots d’enyorança sota una gorra i algú se n’adona. El millor és embrutar-te de fang, pintura i farina al mateix temps. El millor és que el pa amb vi sucre sigui tan dolç, la riera sigui tan freda, el sac de dormir sigui tan gruixut, les piles del lot siguin tan efímeres.

Ser de cau és ser reversible. Hi ha la part de fora; la de riure i cridar, la de cantar i jugar, la d’observar i crear. També hi ha la part de dins; la de donar i rebre; la de dir i escoltar; la de descobrir i descobrir-se. L’idea de grup és fer un cim, compartir és passar-se el vol d’amanida, fer-se costat és ser-hi quan el joc de nit fa por.

Un munt d’anys multiplicats per centenars de sensacions donen un total de milers d’experiències. Són aquelles que hem viscut tots els que sabem perquè quaranta anys són tant importants i sobretot perquè ens agrada ser com som.

No fa masses dies vaig tornar a berenar pa amb vi i sucre. I sé perfectament on tinc guardat el fulard i també sé on tinc aquelles xiruques fetes caldo. I aquelles fotos que mai em canso de mirar. I és que som d’aquesta manera… i ens agrada.”

Unitats: R/nG, P/C, Truc, caps, famílies.

Font: Aquest text, extret del bloc “Pessigant núvols a estones”, és un fragment d’un text escrit per Aleix Solà en motiu del 40è aniversari de l’AEiG Ali Bei (publicat el 13 d’abril de 2009).

http://www.escoltesiguies.cat/node/3596

 

Entusiasme sospitós (Carles Capdevila)

 Som en un país abstencionista i desencantat, on se suposa que els joves han d’estar desmotivats. Que alguns d’ells es dediquin a educar la nostra canalla de franc i amb tant d’entusiasme és molt sospitós.

Són uns éssers estranys d’entre 18 i 25 anys que es fan dir monitors d’esplai, o caps d’agrupaments. Els reconeixereu perquè pringuen totes les tardes de dissabte als caus muntant gimcanes, perden els caps de setmana fent excursions i malgasten la Setmana Santa sencera i quinze dies de juliol anant de campaments. I tot sense cobrar res i amb una passió que no pot ser bona per a la salut.

La broma fa dècades que dura, i no són quatre sonats, es tracta d’uns quants milers. S’ha procurat fer burla d’ells com a “xirucaires idiotitzats”, se’ls ha fet saber que s’han acabat les utopies i que la gràcia d’avui dia és ser famós, però ells insisteixen que no. Són especialment pesadets amb la idea d’anar a la muntanya i educar en el lleure, assumeixen responsabilitats i ens donen lliçons als pares sobre coses tan antiquades com desconnectar, conviure i madurar. I a sobre se’ls veu feliços, i -el que és pitjor- a la canalla que cuiden, també. Això els fa poc integrables a la societat, perquè el que es porta és no fotre res i fer cara d’estressat, i no pas passar-te el dia organitzant coses amb un somriure.

Les tècniques de captació de nous membres són terriblement sofisticades. Per culpa d’un mètode estranyíssim anomenat seguir l’exemple (oi que sona carca?), molts nens d’esplai s’acaben assemblant als seus monitors, i volen ser castellers, diables o voluntaris d’oenagés. I com que el moviment es renova, costa etiquetar-los de gent poc moderna, perquè viuen al dia i s’adapten als nous temps.

Si almenys tant d’esforç fos al servei d’una secta destructiva, s’entendria, i algun actor de Hollywood els donaria suport. Però no, no són cap secta i la seva voluntat és totalment constructiva (ai, uix, quin concepte més passat de moda). Són tota una anomalia en els ambients derrotistes i les societats decadents. Algú els hauria d’aturar abans que se’ls acudeixi canviar el món de veritat.

Font:  Diari ARA.

Unitats: R/nG, P/C, TRUC, caps, famílies.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *