Textos socials i històrics

 

 

Despertar-se

(Text sobre el fet d’implicar-se en la societat)

No pots despertar-te si no obres els ulls de veritat. Despertar-se no és llevar-se a trenc d’alba i veure com volen les orenetes o sentir com refilen les caderneres.

Despertar-se és veure com el veí del replà, que és gran, no surt de casa perquè la societat li ha girat l’esquena.

Despertar-se és observar que hi ha gent que no pot comunicar-se com ho fas tu.

Despertar-se és comprovar amb quina tranquil·litat consumim els nostres diners, mentre hi ha gent que dorm al carrer, i gent que passa fam.

Despertar-se és solidaritzar-se amb les ètnies marginades.

Despertar-se és descriure aquell prat a un amic invident.

Despertar-se és veure amb quina mena de societat ens estem submergint.

Despertar-se és volar per damunt del teu poble o ciutat i aterrar on la teva presència és necessària.

Despertar-se no és restar immòbil al sofà de casa.

Despertar-se és VIURE!

Font: Formiga2.

Activitat que et proposa el Farcell: Si llegeixes el text en un Bon dia (o bona nit), després de llegir-lo, en petit grup es pot fer una representació en mímica sobre una raó per la qual despertar-se, i els altres han d’endevinar què estan representant.

“La història d’un brioix americà”

Per a l’elaboració d’un brioix (o qualsevol peça de brioixeria que puguis trobar en un supermercat: panet de llet, bollicao, donuts…), el blat inicial sofreix molts canvis. Primer de tot, el blat es carrega en un camió, fet a base de recursos no renovables i que funciona amb gasolina, i es transporta a una gran panificadora industrial on hi ha moltes màquines que refinen, enriqueixen, cuinen i empaqueten els brioixos. A la panificadora el blat és refinat i sovint blanquejat.

Aquests processos proporcionen un preciós pa blanc, però eliminen els nutrients vitals del blat, així que la farina és enriquida amb ferro, riboflavina, niacina, tiamina i altres substàncies químiques. Després, per tal que els brioixos puguin suportar llargs viatges en camió fins a les botigues on passaran uns quants dies i fins i tot setmanes a les prestatgeries, s’afegeix propionat de calci i condicionadors de la massa com sulfat de calci, fosfat monocàlcic, sulfat amònic, fungicides i iodur potàssic. En acabat, el pa és cuinat al forn i col·locat en una caixa de cartró que ha estat impresa en diversos colors perquè cridi l’atenció del client a la botiga.

La caixa i els brioixos s’embolcallen en una bossa de plàstic (feta de productes petroquímics) que es tenca amb una tireta de plàstic (un altre producte provinent del petroli). Els paquets de brioixos es porten aleshores a un camió que els transporta fins a la botiga, equipada d’aire condicionat, il·luminació fluorescent i música enllaunada. Finalment, tu, el consumidor, vas a la botiga conduint un cotxe fet de dues tones de metall i tornes a casa per posar-lo a la torradora i escalfar-lo perquè sembli acabat de fer. Naturalment acabaràs tirant a les deixalles el cartró i l’embolcall de plàstic, que hauran de ser recollits per camions d’escombraries i reciclats o portats a un abocador.  I tot això per les 130 calories de cada brioix.

Aquest procés ha consumit desenes de milers de calories d’energia, i a més els estudis mèdics diuen que tant els additius (els productes químics afegits al briox) com la manca de fibra en el farina refinada poden constituir un perill per la salut.

De tota l’energia consumida per aquest sistema de producció d’aliments, el conreu en sí en gasta un 20%. El 80 % restant es dedica al tractament, empaquetat, distribució i preparació de l’aliment.

Actualment la indústria alimentària és el quart consumidor d’energia dels Estats Units, per darrere dels metalls, els productes químics i el petroli.

 

El timbaler del bruc (llegenda)

(Interessant explicar-la en sortides a Montserrat o a Santpedor, que hi ha l’estàtua i la casa del Timbaler)

“Vet aquí una vegada pels volts de 1808 a Catalunya s’estava lliurant una guerra, la Guerra del Francès, i el temut exèrcit napoleònic avançava imparable. A punt d’atacar El Bruc un poblet de l’Anoia  a prop de les muntanyes de Montserrat, els seus habitants estaven desesperats.
El poble es va armar com va poder amb llances, pedres i pals, i un noiet del poble que anava sempre amb el seu timbal va preguntar que què podia fer ell. Els homes del poble li van contestar que no fes res i es quedés a casa.
Els homes que es coneixien tots els racons i amagatalls, van poder amb un primer atac dels francesos, que es disposaven però a tornar amb més força i més nombre de soldats. El noi va tornar a preguntar què podia fer, i va rebre la mateixa resposta que la vegada anterior.
Empipat se’n va anar cap a casa i va començar a tocar el timbal a veure si es calmava, però ben al contrari encara s’anava enrabiant més. Tan va ser així que va agafar el seu timbal i enfila que t’enfilaràs va fer camí cap a les muntanyes de Montserrat. Al arribar-hi veu des de les muntanyes com s’acosten els francesos i el noi s’exclama: “Ai mareta!”, i sent que les muntanyes retornen el seu so. Aleshores repica el seu timbal i les muntanyes de nou amb el seu eco fan resonar el so del seu apreciat timbal.
Aleshores el noi ho va veure clar, el que havia de fer era tocar cada vegada més i més fort per fer creure als francesos que de la muntanya de Montserrat se sentien milers de timbals. El seu pla va funcionar, els francesos en sentir tan soroll es van espantar creient que s’enfrontarien a milers d’homes i van fugir cames ajudeu-me. Tot el poble es va adonar de la gesta del noiet del timbal i amb els anys se’n va fer una estàtua per recordar a aquest petit heroi.”

Aquesta és la llegenda del Timbaler del Bruc, una versió extreta del recopilatori L’Hora del conte, i que ens recorda uns fets que van succeir fa molt i molt temps.
Però que té de certa aquesta història? Què va passar realment? Va existir el Timbaler del Bruc?
Els fets ens expliquen que va haver dues batalles del Bruc i les dues va sortir victoriós l’exèrcit nacional. La primera va tenir lloc el 4 de Juny de 1808, i la segona va ser molt més important pel que fa al nombre d’efectius francesos i va tenir lloc el 14 de Juny, on havien de ser durament castigades les ciutats de Tàrrega, Manresa, Igualada i rodalies. Finalment es va vèncer de nou als francesos, i la importància que se li va donar a una derrota del “invencible” Napoleó, va portar a convertir els fets de la guerra del Francès a Catalunya en una autèntica llegenda.
De fet, al diari de Manresa al Setembre de 1808 es publicava que l’exèrcit havia vençut als francesos només amb les seves pròpies forces, sense cavalleria, ni artilleria ni militar que els dirigís (fet que no va ser cert del tot), fet que va provocar l’inici de la llegenda d’un poble desarmat contra un exèrcit invasor.
Ja al 1809 l’historiador Cabanes va escriure sobre un petit vailet de Santpedor que va ser erigit “general” i que era Isidre Lluçà i Casanoves que utilitzava un tambor a les confraries.  Ara tenim un nom i un cognom per a un noi que va viure de 1791 a 1809 i que amb 18 anys es va convertir en l’artífex de la derrota dels francesos amb el seu tambor, si més no, això és el que en diuen.

D’ell sigui com sigui, se n’han fet monuments a diversos indrets: a El Bruc, Santpedor, i Barcelona.
Hi ha qui diu encara que si us acosteu a les muntanyes de Montserrat encara es pot sentir l’eco del so del seu timbal. Un autèntic heroi amb espardenyes, faixa i barretina!

 

Història de La Sèquia (La llum)

(Per fer país i cultura al Bages)

1336 hi va haver una greu sequera al Bages. Es varen perdre collites i molta gent va passar fam. L’any següent la pluja també va ser escassa, de manera que s’agreujà encara més la situació dels manresans i molts varen emigrar.

El Consell de la Ciutat de Manresa va creure que, per evitar aquestes calamitats en el futur, la millor solució era portar aigua del Llobregat per mitjà d’una sèquia. Es va encarregar el projecte i, un cop enllestit, es presentà al rei Pere III, que n’autoritzà la construcció el 1339. Aquell mateix any varen començar les obres sota la direcció de l’arquitecte barceloní Guillem Catà.

El bisbe de Vic, que era senyor del terme de Sallent, va prohibir les obres a les seves terres. Aquestes no es van aturar i, com a càstig, el bisbe va excomunicar la ciutat de Manresa, però ni així no es van interrompre els treballs.

Segons la llegenda, el 21 de febrer de 1345 un raig de llum procedent de Montserrat va entrar a l’església del Carme de Manresa. Aquest esdeveniment va ser interpretat com un senyal diví i aleshores el bisbe aixecà l’excomunió que havia dictat uns anys abans el seu antecessor. La Festa de la Llum commemora aquell fet.

Les obres de la Sèquia es van acabar l’any 1383, després d’algunes interrupcions motivades per diverses calamitats que sobrevingueren a la zona. De llavors ençà s’hi han fet petits treballs de manteniment i s’han cobert alguns trams, però en la major part del recorregut es conserva la construcció original.

En arribar a l’indret de l’Agulla, la Sèquia es divideix en dos ramals. Un continua cap als barris del Guix i Viladordis i un altre va cap a Can Font i el Poal. Tots dos proveeixen d’aigua una àmplia zona de conreus de regadiu. De l’Agulla surt també una canonada soterrada d’uns 2 Km de longitud que porta l’aigua fins a la planta potabilitzadora de Manresa.

L’any 1974 va entrar en funcionament un estany artificial a l’Agulla. Amb una capacitat de 200.000 metres cúbics, representa una reserva d’aigua per a 6 o 7 dies, si per algun motiu no n’arriba per la Sèquia.

 

El Pou de la gallina

(Per fer cultura Manresana i descobertes pel nucli antic de la ciutat. El Pou es troba al carrer Sobrerroca, que dóna directament a la Plaça Major).

Fa molt de temps, a la ciutat de Manresa hi va viure una nena anomenada Agnès, que es va quedar sense mare. Al cap d’uns quants anys, el seu pare es va tornar a casar amb una altra dona que es va convertir en la madrastra de l’Agnès.
Hem de dir que era una mica geniüda i que no tractava gaire bé l’Agnès, ja que la feia treballar molt.
Vet aquí que la madrastra va anar un dia al mercat de la plaça Major i hi va comprar una gallina. Aquella gallina era una mica especial, ja que els colors de les seves plomes eren únics, no n’havien vist mai cap d’igual. Així va ser com la va portar cap a casa i de mica en mica la va anar estimant i cuidant més que l’Agnès.
Tots en tenien cura, però la nena era l’encarregada de donar-li el menjar i de treure-la ha passejar.
Però vet aquí que un dia, mentre l’estaven passejant, la gallina es va esverar, va deslligar-se de la corda i es va escapar.
L’Agnès va intentar agafar-la però la gallina no es deixava atrapar de cap de les maneres, fins i tot va fer una voladissa i va caure dins un pou. Quan l’Agnès la va poder treure, la gallina ja era morta. Espantada pel càstig que li posaria la seva madrastra, va començar a plorar i resar.
Sant Ignasi de Loiola la va veure, li va fer llàstima i va fer que la gallina tornés a viure. A partir d’aquell dia, l’aigua del pou es creu que és miraculosa i serveix per a curar malalties.
El pou on va succeir aquesta història des de llavors s’anomena “el Pou de la gallina”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *